Notícies destacades

Tema: Rinitis Al·lérgica al Segle XXI. Una Odissea Nasal

Definició. La rinitis al.lèrgica és una malaltia inflamatòria de la mucosa nasal que també pot afectar als sins paranasals causant sinusitis.

Epidemiologia i associacions. La rinitis al·lèrgica afecta el 20-30% de la població general dels països industrialitzats. En els últims 20 anys s’ha observat, com en el cas de l’asma, un augment progressiu de la prevalença de la malaltia a tot el món. La rinitis pot complicar-se o bé associar-se a asma, sinusitis, conjuntivitis i otitis. El fet de que més del 80% dels pacients amb asma al.lèrgica i més del 50% dels pacients amb asma no al.lèrgica tinguin també símptomes de rinitis fa pensar que les causes de la inflamació nasal també afecten els bronquis i que es tracta de una única malaltia respiratòria al.lèrgica que es manifesta en diferents òrgans.

Manifestacions clíniques. Els símptomes amb els que la rinitis al.lèrgica es manifesta són la picor de nas (a vegades també d’ulls, de paladar i inclús d’oïda), esternuts en salves, rinorrea (mucositat nasal) i obstrucció nasal. També pot presentar-se una lleu a moderada pèrdua del sentit de l’olfacte o conjuntivitis (llagrimeig, fotofòbia, picor ocular).

Causes. En alguns pacients, la inflamació de la mucosa nasal i sinusal es deu a unes proteïnes anomenades al.lergens, parlant llavors de rinitis al.lèrgica. Els al.lergens poden ser de diferents origens: a) els àcars de la pols o els escarbats a casa, b) els pòl.lens d’herbes (gramínies, gespa), plantes (parietària i altres ortigues) i arbres (plataner d’ombra, olivera, xiprer) al camp, c) els fongs de la humitat, d) els animals domèstics (gat, gos, hàmster, conill, cavall), e) els al.lergens laborals (farines, animals de laboratori, làtex, vins), i f) una àmplia varietat de proteïnes al.lèrgèniques més infreqüents però que cal investigar en cada cas concret. En el cas de no poder identificar-ne els al.lergens responsables parlem de rinitis no al.lèrgica.

Classificació. Fins fa ben poc la classificació de la rinitis al.lèrgica diferenciava només entre rinitis estacional quan els al.lergens són pòl.lens de presentació estacional, típicament a la primavera i a la tardor, rinitis perenne quan els al.lergens estan presents la major part de l’any i sobretot a la llar (àcars de la pols, escarbats, fongs, animals de companyia), i rinitis ocupacional quan els al.lergens estan presents al lloc de treball (animals de laboratori, farines, làtex). Aquesta classificació no és però tant clara com sembla, donat que hi ha persones sensibilitzades a diferents pòl.lens i per tant amb símptomes que van més enllà de l’estacionalitat i que els al.lergens teòricament perennes tenen també pujades i baixades amb la conseqüent variabilitat estacional dels símptomes. Amb el document ARIA publicat el 2001 s’ha arribat finalment a un consens de classificació de la rinitis que te en compte la duració dels símptomes, intermitent o persistent, però també la seva gravetat i afectació de la qualitat de vida dels pacients, lleu o moderada-greu.

Diagnòstic. Primer que tot cal diferenciar la rinitis al.lèrgica, donat que els símptomes són similars, dels altres tipus de rinitis com la vírica (refredat comú), l’estructural (desviació de l’envà nasal, hipertròfia de cornets o adenoides, poliposi nasal), la vasomotora o colinèrgica, la de causa hormonal (hipotiroïdisme, menstruació, embaràs, rinitis de l’ancià), o la rinitis causada per drogues (cocaïna), tòxics (tabac, contaminació) i medicaments (vasoconstrictors nasals, antihipertensius, aspirina i antiinflamatoris no esteroïdals). El diagnòstic de la rinitis al.lèrgica sempre cal basar-lo en l’anamnesi dels símptomes, l’exploració del malalt (rinoscòpia i endoscòpia nasal) i les proves al.lèrgiques cutànies. Altres proves que ens poden ajudar a confirmar l’al.lèrgia o a descartar-ne altres causes són la determinació d’IgE sèrica total i específica (menys sensible que les proves cutànies), la rinomanometría anterior o la rinometria acústica (grau d’obstrucció), la citologia nasal (eosinòfils), l’olfactometria (pèrdua de l’olfacte) o la tomografia computeritzada de sins (sinusitis i pòlips nasals).

Tractament. Seguint les pautes terapèutiques del document ARIA, cal tractar la rinitis intermitent lleu amb antihistamínics H1 orals o intranasals, o descongestionants orals o intranasals (no més de una setmana). La rinitis intermitent moderada-greu i la rinitis persistent lleu pot tractar-se amb antihistamínics orals o intranasals, antihistamínics orals associats a descongestionants nasals, o corticoides (o cromones) intranasals, fent una reavaluació del pacient al cap de 2-4 setmanes. Finalment, en la rinitis persistent moderada-greu s’administren corticoides intranasals com a primera línia de tractament, podent afegir-se antihistamínics orals, descongestionants nasals, anticolinèrgics o tandes curtes de corticoides orales. La immunoteràpia o vacunes al.lergèniques estan indicades en la rinitis persistent lleu o moderada-greu, sobretot en aquells casos resistents al tractament farmacològic o en casos seleccionats com en nens i adolescents. L’ús d’altres tipus de fàrmacs, com els antileucotriens, o de teràpies, com la cirurgia septal i de cornets, es reserva per a casos concrets de rinitis resistent al tractament habitual. En tots els casos cal aconsellar però l’evitació de l’exposició als al.lergens responsables i a agents irritants (fum de tabac, ambients contaminats, aire condicionat intens), així com fomentar l’educació del pacient sempre que sigui possible.

Joaquim Mullol i Miret
Hospital Clínic de Barcelona